Des dels inicis, els cineastes es van proposar fer del cinema el més
semblant al món real, tant com els fos possible. Entre els principals objectius
va estar-hi sempre aconseguir acoblar so a les imatges, en aquell moment,
mudes. El 1896, Edison va patentar el Kinetòfon, de combinava la mecànica
fílmica amb la fonogràfica.
El so augmenta la impressió de realitat. Dota el film de continuïtat
sonora. És un mecanisme per aconseguir unitat.
Els sons es classifiquen en tres grans grups: el soroll, la música i els diàlegs.
- Els sorolls:
Dins d’aquest bloc trobem exemples com:
a.
Els
sorolls humans.
b.
Els
sorolls de la natura.
c.
Els
sorolls mecànics
d.
Els
sorolls meteorològics...
- La música:
La música és un element essencial dins d’una pel·lícula. Algunes de les
seves funcions més destacables són:
a.
Ambientar
les èpoques i els llocs on transcorre la història.
b.
Crear
el to i l’ambient de la pel·lícula.
c.
Evocar
sentiments.
d.
Donar
cohesió i el ritme desitjat a les escenes.
e.
Intensificar
el sentit dramàtic.
f.
Anticipar
i preparar l’espectador.
g.
Aportar
informació sobre els personatges.
S’ha estudiat l’impacte de la música en l’espectador i s’ha identificat una
sèrie de fenòmens constants:
· La tessitura aguda i els tons majors ens produeixen sensació de
claredat; els relacionem amb emocions agradables.
·
Els sons extrems (sobre greu i sobre agut),
i l’harmonia atonal i dissonant, provoquen terror i inquietud.
·
Els sons greus causen, en tonalitat major,
sensacions de tranquil·litat i benestar, o bé d’honor i orgull. En canvi, en
tonalitat menor suggereixen torbació, temor, sospita o cansament.
·
Si el
to és menor relacionem la música amb la malenconia, la nostàlgia i el
dolor.
·
El tempo ràpid produeix excitació.
Hi ha dos tipus de música de cinema: la música de pantalla (la qual prové d’una font que apareix o forma
part d’una escena) i la música de fons
o incidental (la qual està agregada
al muntatge i no prové d’una font visible de la pel·lícula)
- Els diàlegs:
En la primera etapa del cinema els espectadors no podien sentir el so
físicament. Havien de llegir-lo, descodificar-lo, interpretar-lo... Els cineastes
solien utilitzar: intertítols, primers plans d'objectes que suggerien un
determinat so, gesticulació dels actors, lectura de llavis...
Com a curiositat, cal d’estacar l’efecte
Foley, també coneguts com a efectes de sala. Aquets busquen la recreació de
sons que per diversos motius no van ser recollits en el moment de la gravació
de l'escena. En la gran majoria dels casos el foley s'acaba convertint en un art. No és un procés fàcil i
requereix una gran imaginació. En aquest vídeo ho podem veure clarament.
Bibliografia:
- · http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/sonidocine.htm
- · Llibre de text: Música 4 de l’editorial Casals.
- · https://es.wikipedia.org/wiki/Efecto_de_sala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada