Què he
aprés durant aquesta setmana? Si hagués de numerar tots i cadascun dels
coneixements adquirits, probablement em resultaria impossible. Aquest treball
no només m’ha aportat nous conceptes, curiositats o cultura audiovisual, aquest
projecte m’ha donat l’oportunitat d’apropar-me al món del cinema, de descobrir
els secrets que s’amaguen darrera de la pantalla, de veure l’invisible i
percebre l’inapreciable. De mirar més enllà per captar l’essència de cada
escena, de cada pla. M’ha ajudat a descobrir la màgia, la força o la passió que
pot transmetre l’ús d’un determinat color, de la il·luminació precisa , la
tessitura idònia o el moviment de càmera concret. M’ha fet adonar-me’n de coses
que, per ignorància, mai abans m’havia plantejat. Em sembla increïble que la
combinació encertada dels elements estudiats (color, so, guió, plans, moviments
de càmera, il·luminació i muntatge) jugui un paper tan important a l’hora de
fer arribar la idea a l’espectador. Per mi, el cinema simbolitza això: un mitjà
de comunicació amb el que pots conscienciar, fer reflexionar o projectar una
sèrie de valors diferents a la societat. Per tant, penso que és imprescindible
aprendre a dominar aquests elements.
Un cop
finalitzat el treball, amb els conceptes interioritzats, si ara realitzés una
pel·lícula tindria en compte molts més factors. Posem un exemple. Imaginem la
següent escena: la nostra protagonista
camina tranquil·lament pel carrer una nit d’estiu. De cop i volta se n’adona
que algú la segueix. Es posa tensa al moment i alleugera el pas. En sentir el
tret darrera seu comença a córrer veloçment i sense pensar-s’ho salta a
l’interior d’un edifici a través d’una finestra oberta. La cambra està fosca,
en silenci. S’amaga darrere d’unes caixes, panteixant s’asseu a terra. Escolta
passes. La suor li regalima per la templa esquerra. En aixecar el cap, es troba
la pistola de l’individu apuntant-li al crani.
Anteriorment,
per gravar aquesta seqüencia l’única cosa que hauria tingut en compte seria el
guió literari i alguns plans determinats. Però, i ara, com o faria? Pararia
molta més atenció als diferents elements. Mentre la protagonista camina
alegrament pel carrer ambientaria l’escena amb una música suau amb tessitura
aguda i tons majors (relacionada amb emocions agradables), però, un cop
comencés a pujar la intensitat incrementaria el tempo per produir excitació i,
més endavant, afegiria sons greus per transmetre el temor que la noia sent quan
està amagada. En quant als moviments de càmera, en un principi quan la
protagonista passeja usaria panoràmiques horitzontals de seguiment (el més
comú) i en la carrera em decantaria pel travelling lateral acompanyant al
personatgeen paral·lel, mantenint a prop
l'expressió de desesperació del seu rostre. Els plans també tindrien un paper
molt important en la meva filmació. Potser, al carrer jugaria més amb els plans
generals per posar en context i mostrar els escenaris, mentre que a la
persecució també combinaria pla americà, el mig i el de profunditat. En el
moment de màxima angoixa predominarien els primers plans, per reflectir el
terror que esbossen les faccions de la cara de la noia, i un pla detall de la
gota caient per la templa o de l’estrany carregant l’arma sigil·losament. La
il·luminació seria essencial, hauria de combinar molt bé totes les seves
possibilitats. A l’exterior predominaria la llum suau i a l’interior la dura,
molt més definida, destacant l'entorn i les formes, impossibilitant veure
detalls a l'ombra. Així aconseguiria un ambient tenebrós i enigmàtic. A
l’agressor l’enfocaria en contrallum per no desvetllar la seva identitat, transferint un toc misteriós i una imatge poc
definida. Intentaria que la psicologia dels colors estigués present, inserint
subtilment filtres que ens aboquessin a diferents estats anímics (el verd fosc
pel terror, el vermell per la ira, el blau pel dolor...). Finalment editaria la
producció, probablement amb un muntatge expressiu, és a dir, marcant el ritme
de l'acció, ràpid en les aventures i en l'acció, lent en el drama i en el
suspens.
Del que
no hi ha dubte és de que tot això no ho podria aconseguir sense un bon guió, tant
el literari com tècnic i l’storyboard.
Hauria de tenir present que un guió ben escrit ha de transmetre tota la
informació necessària perquè el lector pugui visualitzar el total
desenvolupament de la pel·lícula en la seva imaginació.
A tall
de resum, aquest treball m’ha semblant realment interesant i útil de cara al
futur. L’estudi d’aquests elements em servirà per transmetre purament un sentiment,
una sensació o un missatge de forma clara i concisa. És evident que en 4 dies
no puc fer un minuciós anàlisi de cada concepte però sí fer-me’n una bona idea
sobre aquest món. Tot i així, tinc intensió de seguir investigant.
Steven
Spielberg va dir en una ocasió: “ Jo no somio durant la nit, jo somio tots els
dies. Jo somio per viure.” Doncs, afegeixo que la meva il·lusió és
utilitzar el cinema per fer-vos somiar en el món ple de valors que constitueix
l’eix de la meva vida.
El muntatge és el procés que s'utilitza per ordenar els plànols i
seqüències d'una pel·lícula, de manera que l'espectador els vegi tal com vol el
director. La manera de posar els diversos plans pot canviar completament el
sentit, i per tant el missatge, d'una pel·lícula. Això queda perfectament
demostrat amb l’efecte Kuleshov (explicat al següent vídeo per Alfred Hitchcock).
En el muntatge es fa gairebé tota la pel·lícula. Es canvien seqüències, se
suprimeix el que no agrada, s'afegeix o s'escurça el ritme.
Hi ha diferents tipus de muntatges:
Segons la totalitat del
relat cinematogràfic
Muntatge narratiu o clàssic:compte els fets, o bé cronològicament o
fent salts tant al futur (flash-forward) com al passat (flash-back i Racconto),
però sempre estructurant, amb la idea de dotar-los de forma narrativa.
Muntatge ideològic:Quan vol utilitzar les emocions,
basant-se en símbols, gestos, etc.
Muntatge creatiu o
abstracte: És l'operació
d'ordenar sense tenir en compte una determinada cronologia, sinó com a recurs
cinematogràfic, prèviament expressat en el guió o com una operació totalment
nova, que tractarà de donar coherència, ritme, acció i bellesa a l'obra
fílmica.
Muntatge expressiu: quan marca el ritme de l'acció, ràpid en
les aventures i en l'acció, lent en el drama i en el suspens.
Muntatge rítmic: aspecte mètric. Crea una correlació entre
el ritme i el moviment en la imatge.
Muntatge poètic: Quan es realitza com una veritable obra
poètica, causant reaccions en l'espectador. Posseeix intenció expressiva,
segons el qual els fragments es combinen de manera que l'atenció de
l'espectador respongui a les intencions del realitzador. Així, pot succeir que
determinada escena no sigui presentada sencera i d'una sola vegada, sinó
alternada amb una altra, establint-se entre ambdues un muntatge en paral·lel
que pot intensificar les emocions. En altres casos, el cineasta utilitza els
flash-back, o marxa enrere, i els flash-forward, o salts cap endavant.
Muntatge analític o
extern i muntatge sintètic o intern
Muntatge analític o extern:amb enquadraments de plans curts (
"tancats") i en general de curta durada. S'analitza la realitat
estudiant-la per parts.
Muntatge sintètic o intern: en base d'enquadraments de plans llargs (
"oberts") i amb freqüència ús de la profunditat de camp. Es dóna una
visió més àmplia de l'escena, sense voluntat d'anàlisi.
La llum és l’element imprescindible per al cinema i qualsevol expressió
audiovisual. Sense llum no pot haver-hi cinema. La il·luminació crea ombres,
envelleix o rejoveneix i crea efectes psicològics en els personatges.
Avui els films s’acostumen a rodar en els estudis amb llum artificial,
imprescindible per matisar les ombres i il·luminar les zones que interessa
destacar. En els rodatges a l’exterior també cal disposar de focus o de
pantalles per dirigir els raigs solars cap el lloc on es vol.
El director de fotografia és l’encarregat de crear les condicions
lumíniques adequades per allò que el director vol comunicar: llum que faci
ressaltar la silueta d’un personatge, contrallum, llum des de dalt o zenital,
llum lateral, llum des de baix amb ombra, etc.
1. Direcció de la llum
Una llum creuada entre dos focus o reflectors sobre un
personatge aconsegueix nitidesa en la figura perquè no es produeixen ombres.
Una llum picada és un recurs expressiu que s’aconsegueix
col•locant el focus de llum a sobre de l’objecte i així podem donar a la
persona l’aspecte de cansada, per exemple.
Una llum contrapicada, des de baix, ressaltarà les ombres
exageradament, com passa per exemple a les pel•lícules de terror.
Amb el contrallum-el focus instal·lat de cara a la
càmera, d’esquena al personatge que volem gravar- s’aconsegueix transferir un
toc misteriós i una imatge poc definida.
La llum frontal, situada darrera la càmera, tendeix a aixafar o
deixar plans l’objecte o persona filmats.
La llum lateral remarca les siluetes i el contorn, donant
més relleu al pla, en deixar una part de l’objecte a l’ombra.
2. Qualitat de la llum
La llum d’interior molt baixa transmet la impressió d’un ambient de pobresa
o angoixa, una llum amb focus es pròpia d’un ambient carregat, mentre que la
llum natural busca el realisme.
En exteriors, a migdia, amb un sol caient a plom no es pot gravar perquè
els objectes no tenen cap matís i la llum tan forta els difumina, mentre que
les hores preferides per gravar exteriors són la primera del matí o la darrera
de la tarda (l’hora bruixa), i si el terra està mullat molt millor.
3. Llum suau i llum dura
Al cinema destaquen dos tipus de llum: la suau i la dura. La primera és
difusa, fent que es redueixin els forts contrastos i permetent veure detalls en
les ombres. La llum dura, en canvi, està més definida i fa que l'entorn i les
formes destaquin, impossibilitant veure detalls a l'ombra.
El moviment de càmera es refereix al desplaçament d’aquesta, ja sigui de
forma física o òptica (que són els dos grups principals d’aquest apartat).
Moviment físic:
Panoràmica
Moviment de càmera sobre l'eix vertical o horitzontal. Té un gran valor
descriptiu i també pot tenir valor narratiu. S'empra per descobrir una acció o
un escenari que no pot abastar-se d'un sol cop. Crea un efecte similar al que es
produeix quan es gira el cap cap a un costat o un altre per visionar un gran
espai. Hi ha diferents panoràmiques:
Panoràmica horitzontal: moviment de dreta a esquerra o viceversa.
Panoràmica horitzontal de
seguiment: la càmera
segueix el subjecte que es mou. És el moviment més comú.
Panoràmica horitzontal de
reconeixement: recorregut
lent per l'escena per permetre a l'espectador que es fixi en tots els detalls
de l'escenari. Crea dramatisme i expectació o decepció.
Panoràmica horitzontal
interrompuda: moviment
llarg i suau que s'atura de cop per crear un contrast visual.
Panoràmica horitzontal en
escombrat: l'escombrat és
una panoràmica ràpida que produeix una sèrie d'imatges transitòries generalment
borroses. L'espectador no té temps de veure-les nítides. Tracta d'atreure
l'atenció cap a la següent imatge.
Panoràmica vertical: Moviment de dalt a baix o viceversa.
Panoràmica de balanceig: Moviment de balanceig.
Travelling
Desplaçament de la càmera durant el qual es manté constant l’angle entre l’eix
òptic i la trajectòria del desplaçament, normalment sobre uns rails. Hi ha
diversos tipus:
Avanti o avanç: la càmera s'acosta. Reforça l'atenció.
Retro o retrocés: la càmera s'allunya. Relaxa la tensió,
tret que apareguin altres objectes que abans no es veien, despertant nous focus
d'atenció.
Ascendent / descendent: la càmera acompanya al personatge, o
mostra alguna cosa en moviment, cap amunt o cap avall.
Lateral: la càmera acompanya en paral·lel a un
personatge que es desplaça horitzontalment o mostra alguna cosa amb un moviment
lateral. Permet mantenir a prop l'expressió del personatge que es mou.
Circular o en arc: La càmera es desplaça en cercle al
voltant del personatge o objecte. Aquest moviment sol ser d'exploració, permet
veure l'escena des de diferents punts.
Rotació
En rotar la càmera sobre l'eix, cap a la dreta o cap a l'esquerra. Es
mesura en graus.
Moviments òptics
El moviment òptic més comú és el zoom.
Aquest permet fer que els objectes s'apropin o s'allunyin sense desplaçar
la càmera. També es coneix com tràveling òptic.
Aquest vídeo ens presenta alguns d’aquest moviments afegint exemples de pel·lícules
per a una millor comprensió.
En el següent vídeo un youtuber ens revela 5 trucs que podem realitzar amb un trípode per aconseguir diferents moviments o efectes.
Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos
tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana. La tria d’un tipus de
pla no és només una qüestió estètica; depèn molt de la càrrega de significat
que volem afegir a la imatge. En els plans curts, per exemple, hi ha molta més
càrrega expressiva que en els oberts, en què les expressions del rostre passen
més desapercebudes; però, en canvi, en els plans oberts podem situar més el
personatge en el context o en relació als altres personatges.
Pla general:
És aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on
es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana
apareixerà en proporció més gran o més petita.
Introdueix a l'espectador en la situació , li ofereix una visió general i
l'informa sobre el lloc i de les condicions en què es desenvolupa l'acció. Sol
col·locar-se al començament d'una seqüència narrativa. En un pla general se
solen incloure molts elements, pel que la seva durada en pantalla haurà de ser
major que la d'un primer pla (per tal que l'espectador pugui orientar-se i
fer-se càrrec de la situació).
Hi ha diversos tipus de plans generals depenent del seu grau de
generalitat: pla panoràmic general, gran pla general, pla general curt,
Pla americà:
Presa a les persones del genoll cap amunt. La seva línia inferior es troba
per sota dels genolls.
Pla mig:
Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt. Limita
òpticament l'acció mitjançant un enquadrament més reduït i dirigeix l'atenció
de l'espectador cap a l'objecte . Els elements es diferencien millor i els
grups de persones es fan recognoscibles i poden arribar a omplir la pantalla.
Plànol en profunditat:
Quan el director col·loca els actors entre si sobre l'eix òptic de la
càmera deixant a uns en primer pla i a altres en pla general o pla americà .
Primer pla:
Enquadrament d'una figura humana per sota de la clavícula. El rostre de
l'actor omple la pantalla. Té la facultat d'introduir-nos en la psicologia del
personatge. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials.
Possiblement és el pla més expressiu. Hi ha variacions segons el seu grau de
generalitat: semi primer pla, gran primer pla, pla curt...
Pla detall
Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de
l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un
personatge.
L'enquadrament
L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través
del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà. El podem
classificar depenent de la part que decidim mostrar (els diferents plans que ja hem esmentat anteriorment) o bé, des d' on la mostrem (l’angle d’enquadrament).
L’angle d’enquadrament és el punt i la direcció en què
col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat). Segons
l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos
angles d’enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital.
1. L’angle normal o
neutre
La càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Aquest fet pot
variar d’una cultura audiovisual a l’altra. Per exemple, al cinema japonès clàssic,
l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra.
2. L’angle picat
La càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el
personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar
una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un
angle normal.
3. L’angle contrapicat
La càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al
personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge
mostrant-lo en tota la seva grandesa (o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador).
4. L’angle zenital
La càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una
perspectiva totalment aèria dels personatges.
5. L’angle nadir
Quan l'angle en contrapicat el portem al seu punt extrem, obtenim un angle de tipus nadir. Transmet una sensació aclaparadora de grandesa davant el que l'espectador observa.
En aquest vídeo ens expliquen detalladament els diferents enquadraments, comparant-los entre si i esmentat els seus usos i funcions. A més a més, incorpora el pla holandès, on l’angle de la càmera està lleugerament inclinat (uns 40º habitualment). Aquest s’usa per causar sensació de inestabilitat, confusió i desorientació.
El següent vídeo ens explica curosament els diferents plans cinematogràfics, posant-nos exemples de tots ells. A més a més, ens sorprèn amb algunes curiositats ben interessants com que el pla americà es va crear a l’època de les pel·lícules Western per poder mostrar les pistoles dels Cowboys. També ens explica les característiques de la càmera objectiva (quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador extern que simplement mira des de fora el que està passant) i la subjectiva (la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per col·locar l’espectador en el lloc d’aquest).